Cap al tard

A partir d’avui, i a causa de l’onada massiva d’spam rebuda insistentment cada dia, queda desactivada la funcionalitat de publicar comentaris.

Qui vulgui fer un comentari pot fer-ho a l’altre bloc.

AVUI FA MIG ANY que el govern d’aquest Estat incompleix una llei orgànica. És diu Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La història d’aquest incompliment és flagrantment vergonyosa, però no seré jo qui, un cop més, comenci a queixar-me d’aquesta ficció de democràcia que tenim a Espanya. No, no ho faré, que ja n’estic cansat, de les causes impossibles.

Enlloc d’això, em remeto a l’article que publica avui VilaWeb. Adverteixo, però, una cosa: la patètica cronologia que es mostra a continuació no només retrata l’Estat espanyol com un ens territorial on la legalitat és una pràctica discrecionalment emprada (per a algunes coses, el imperio de la ley; per a d’altres, el vuelva usted mañana). No, en absolut. La trista realitat és que la cronologia que es mostra a continuació ens retrata, més que mai, al poble de Catalunya com un conjunt de covards.

ELS PENSAMENTS DELS PROTAGONISTES

 ”¿Aprovaré el estatuto que salga del Parlament? ¿Un acuerdo antes de 2009? ¡¿De veras dije eso?! Bueno, es que en política todo vale…”

“Así de gorda os la voy a meter… ¡toda pa’dentro!”

 [Assenyalant un adversari polític] “Usted lo que no soporta es que Zapatero sea el mejor presidente que ha tenido España… aunque incumpla sus promesas y sus leyes”

“Sóc President, sóc President, sóc President!! L’Estatut? Què és, això?”

“Mai no m’hauria imaginat que hauria d’escollir entre els meus principis i el meu càrrec. És clar que, posats a triar…”

“Unitat? Sí, home, i tant”

“Com que sortir del Govern? Si no ens fan fora, nosaltres ens quedem!”

“La Casa Gran…” “El Ministeri…” “La Casa Gran…” “El Ministeri…”

(En representació dels 25 del PSC que estan a Madrid). “Sóc Ministra! Sóc Ministra! Visca la Catalunya optimista!”

LA CRONOLOGIA DE LA ILEGALITAT

- 9 d’agost de 2008: era el termini màxim per haver concretat bilateralment un nou sistema de finançament. Feia dos anys que es desplegava l’Estatut (mutilat). Tots els partits polítics de Catalunya excepte el PP prometen lluitar unitàriament contra l’incompliment.

- Deu dies més tard: Joan Saura, trencant la fingida unitat, pacta amb la vicepresidència d’Espanya una pròrroga de tres mesos, saltant-se allò disposat en la pròpia llei orgànica, a canvi de fer-li un favor a ZP i impedir que comparegués al Congrés per donar explicacions.

- 2 d’octubre de 2008: malgrat la maniobra de Saura, el govern tripartit i CiU pacten una proposta de resolució conjunta en matèria de finançament.

-  17 de novembre de 2008: s’esgota el nou termini, d’altra banda il·legal. En realitat, el govern d’Espanya porta tres mesos incomplint la llei. Ara, ZP promet al senyor Montilla que hi haurà un acord abans que comenci l’any nou.

- 18 de desembre de 2008: un mes després que s’esgotés el nou termini, els polítics catalans es barallen (com sempre) i trenquen la fingida unitat. Es veia clar des del principi, d’altra banda. El Congrés aprova la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat de 2009 i el PSC, malgrat declarar-se catalanista i de dir defensar els interessos de Catalunya, hi vota a favor.

- 30 de desembre de 2008: Solbes, per evitar incomplir no només la llei, sinó també dues promeses polítiques, presenta una proposta de finançament buida. El conseller d’Economia català, del PSC (em pregunto què hi fot, Castells, en aquest partit), la rebutja. Segons alguns economistes, la proposta no significa cap canvi.

- Cap d’any: el termini de la segona promesa expira. Ja van tres incompliments i gairebé quatre mesos d’ilegalitat.

- 8 de gener de 2009: ZP tanca la ronda de converses sobre finançament amb les CCAA. Un cop més, impera el principi del “café para todos“. L’article d’Hèctor López Bofill “Agonies del finançament” il·lustra aquesta qüestió amb gran claredat.

- Un dia més tard: el govern de Catalunya demana la reformulació de la proposta de finançament del govern central. Malgrat que s’admeten avenços, ja ningú es creu ni mitja paraula ni dels uns ni dels altres.

- 5 de febrer de 2009: el govern tripartit i CiU tornen a trencar el fingit front comú. No sé per a què s’hi esforcen, si ni els uns ni els altres tenen voluntat de fer res. A sobre, la proposta de CiU de rebutjar explicitament el model de Solbes té l’oposició del tripartit, incloent els pseudosobiranistes d’ERC.

- Un dia més tard: De la Vega afirma, amb tot el seu carisma, que les negociacions són tot un èxit i que només falta puntualitzar quatre cosetes. Montilla, en canvi, en un estrany exercici de sinceritat, diu que no hi ha res de nou. L’acord es deixa per a després de les eleccions d’Euskadi i Galícia.

- Tres dies més tard: és una data històrica. El govern espanyol incompleix els preceptes d’una llei orgànica des de fa 180 dies, però ningú no diu res.

No hi ha remei. Jo, definitivament, ho he decidit: no llenço la tovallola, però la situació m’ensorra. La independència del meu país és un projecte cada cop més llunyà. Avui és un dia per no oblidar que ens hauria de caure a tots la cara de vergonya. Potser sí que és veritat: potser sí que no mereixem un Estat propi.

Sí, avui s’aproven els Pressupostos generals de l’Estat. Els recolzen els qui els van parir, els seus acòlits (aquells de la Catalunya optimista), i dos socis nacionalistes. CiU no, però no els deuen faltar ganes. Perquè venen dels socialistes, que si no…

S’aprova la cosa a poca distància temporal de l’enèssim anunci d’en ZP dient que “aviat” s’avançarà en matèria de finançament. És una llàstima que els polítics no tinguin gaire clar el significat del mot “dimissió”; altrament, ja serien tots al carrer i ens quedaríem ben descansats.

En ZP provoca, a aquestes alçades, l’efecte del gas hilarant. Fixeu-vos: l’N2O, pel que sembla, té una olor dolça, igual que les promeses del president espanyol. És lleugerament tòxic, per la qual cosa un contacte breu no fa cap mal, però una exposició continuada provoca un estat eufòric, i al·lucinacions. Finalment, també pot provocar pèrdua de memòria.

Això mateix ocorre amb les paraules del “socialista”: al principi són inofensives, fan certa gràcia i fins i tot provoquen eufòria a aquells que se les creuen. “L’Estatut que surti del Parlament!” “Un nou model de finançament!” Etcètera. Al final, però, el més que aconsegueixes són al·lucinacions (en el cas català, un increment exponencial de subjectes bipolars) i pèrdua de memòria. Per què? Perquè a les properes eleccions, un altre cop el vot serà socialista. Per molt que ens la fotin doblegada.

Per a un observador extern, la situació deu ser irònica. Humorística. Per desgràcia, els que hi estem emmerdats no ho trobem així. Ens menteixen des de fora, i ens desanimen des de dins (com els d’Esquerda, “que si sí que si no”, o el Pujol l’altre dia dient que Catalunya no té forces per assolir la independència. Ni forces té, ni ganes tens tu d’imaginar-ho! Aquest senyor ha estat, com diuen, el “millor president” del país? Doncs no em vull imaginar com serà “el pitjor”). Tan difícil seria, per un cop, PRENDRE UNA DECISIÓ, una només, per nosaltres mateixos?

Està dit: avui ens la foten. Un altre cop. Ep! I de grat.

VilaWeb publica avui una breu entrevista, força interessant, amb Alex Salmond, primer ministre d’Escòcia i membre de l’Scottish National Party, una mena d’ERC d’allà, però independentista i sense complexos de dir-ho.

–> Enllaç a l’entrevista

La primera pregunta que li fan és com encara el procés d’independència del seu país. Salmond respon que el referèndum que hi ha previst per 2010 és la millor opció per Escòcia, i no s’amaga defensant la via de la independència. Preveu que si el referèndum se celebra, ja serà un gran pas; i, si no s’arriba a celebrar (Salmond governa en minoria), igualment s’haurà fet un gran pas, perquè el tema marcarà la campanya política. Esclar, allà cap “foro” no es querellarà contra Salmond per proposar això. Allò és el Nord.

La segona pregunta versa sobre compatibilitzar independentisme i govern, molt en la línia del que ens passa a nosaltres: quan un partit pseudoindependentista entra al govern (ni tan sols com a partit majoritari!), la seva ideologia s’esborra, s’erosiona. Salmond, per contra, veu clarament compatible una cosa amb l’altra. Creu que, al contrari, l’objectiu independentista es veu reforçat si els que advoquen per la independència demostren que realment saben i poden governar un país. Llàstima que això no ens passi a nosaltres.

La tercera pregunta és la millor: veu semblances entre les realitats d’Escòcia, Flandes, Catalunya o EH? I Salmond contesta que aquí cadascú s’ha de traure ell sol les castanyes del foc. El pobre home, conscient de la colla de bipolars que som a Catalunya, del follón d’Euskadi, i de la inestabilitat flamenca, deuria pensar: “A mi no m’hi barregeu, amb aquests bojos!”. I efectivament, defensa que el futur de Catalunya rau en els catalans. Per sort per a ells, i per desgràcia per a nosaltres.

Amb la quarta pregunta, els de VilaWeb insisteixen: comparen Almansa amb el Tractat d’Unió angloescocesa. Salmond se’n desdiu: parla de processos diferents per a realitats diferents. Fins i tot advoca pel marc europeu! Com es nota -penso- que els britànics no saben prou bé què és això del marc europeu. A Escòcia pensen que, com que estan envoltats d’euroescèptics, si ells s’apropen a Europa rebran el suport necessari. Nosaltres ja hem tastat aquesta mel, i els FEDER cap a Extremadura. Nosaltres ja hem tastat Europa amb prou intensitat.

En la cinquena pregunta, volem sentir-nos, ni que sigui per un cop, superiors, i per això preguntem pel gaèlic. Aquell cadàver lingüístic! Salmond, òbviament, defensa la seva recuperació, però afegeix quelcom que cap polític d’aquest país no diria: no es tracta de gestos simbòlics. Es tracta de recuperar i enfortir un tret d’identitat, una cosa individual “que Escòcia té l’obligació de protegir per a tota la humanitat”.

Escòcia 1, Catalunya 0.

I, al final… què fareu, amb els Pressupostos?

No sé per a què pregunto…

Em quedo astorat veient el vídeo que els amics convergents han preparat per commemorar els 2 anys de “Govern d’Entesa” i, diuen ells, fer-ne balanç. En paraules de la Casa Gran, influenciada a tota hora pels senyors democristians filoespanyols, Montilla, aquell president que els catalans pensem que tenim, té la culpa directa de tota una llista de coses que cauen, es col·lapsen o s’avarien. Coses posades en marxa pel Govern d’aquell metge antifranquista que ens va tocar de patir durant 29 anys. “Com estem, millor o pitjor?”, pregunten al final els del ciu (per cert, no saben escriure bé els signes de puntuació?). Doncs jo diria que ni millor ni pitjor: simplement, tot s’ensorra.

La llista és llarga: la massificació als CAP; els mals resultats escolars; la línia de la MAT; els col·lapses de l’AP7; l’esfondrament de no-sé-quin tros del país; les avaries de Rodalies; el transvasament del Segre; la sequera; la gran apagada de Barcelona; les tortures i maltractaments per part dels Mossos; la limitació a 80 km/h al cinturó metropolità; la falta de recursos per a la Llei de Dependència; la polèmica pel cotxe d’en Benach; l’augment de l’atur en un 46%…

[youtube:http://www.youtube.com/watch?v=cdD6IZOydfE&eurl=http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/115803&feature=player_embedded]

És probable, però, que de la massificació als CAP en tingui la culpa la manca d’inversió durant la dictadura de Pujol; dels mals resultats escolars, un sistema educatiu que sempre ha estat inestable i ineficient; dels col·lapses a l’AP7, aquells peatges taronja que mai no s’acaben, i amb el beneplàcit de CiU; de la gran apagada, la inversió inexistent, que ara es manifesta, però que en 30 anys res no es va fer, ni la més mínima pressió a Madrid, per incrementar-la; etcètera, etcètera, etcètera.

En resposta a la repugnant demagògia dels “”"nacionalistes”"” (les tres cometes no són un error tipogràfic), el nostra amat Govern obre una plana web, aprofitant l’espai web Gencat.cat, contraatacant amb més demagògia. La imatge d’inici ja és tot un poema: un mapa de Barcelona. Aprofundint en la identificació “Catalunya = Barcelona = marca registrada” que tant agrada als socialistes.

Disculpin si no em crec ni mitja paraula, ni la dels uns ni la dels altres. Disculpin si acabo ja aquest article. Disculpin si, en quant quedi publicat, m’aixeco i vaig a vomitar. I ploraré pel país. Per aquesta nostra bruta, trista, dissortada pàtria.

Igual que ho estan vostès per a acabar de mutil·lar el que ens van deixar les Corts de l’Estatut, i per invalidar-lo argumentant que contradiu una Constitució redactada a mitges per postfranquistes (vegeu, si cal, l’article 2… una meravella!), nosaltres ho estem per parar la galta i el cul, per a que ens bufetegin i ens assotin un cop més, i per abaixar el cap després.

Estem a punt per a que la pretesa unitat dels partits catalans s’estampi contra un mur a Madrid. A punt per a que els nostres polítics es tenyeixin de glòria per enèsima vegada no atrevint-se a dir ni piu contra la resolució del TC. A punt per a que Convergència cridi que ja ho deien ells, que Zapatero no era cosa fiable (què hi tindrà a veure, amb el TC, el Zapatero?), mentre per l’esquena ultimen un altre pacte amb ell. A punt per a que Esquerra continuï insistint en un acord d’Entesa que, a cada dia que passa, perd més el sentit. A punt per a que el PSC, en defensa dels interessos de Catalunya, aprovi els pressupostos generals de l’Estat.

Estem a punt per a sentir el senyor Bono dient (no literalment, s’entén) que qui paga més, té menys drets que la resta. A punt per que “l’imperi venci sobre les províncies” com ve passant des que hi ha imperi i des que hi ha províncies. A punt, en fi, per al triomf reafirmat del centralisme característic d’aquesta punta sud d’Europa. Penjarem banderes als balcons per celebrar-ho.

Estem a punt per veure com l’Estat de les autonomies s’ha desenvolupat fins a l’extrem i després d’aquest extrem no hi ha res, ni ganes, perquè tenim horror vacui. A punt per a la fi de la Història, que deia Marx, però aplicada al cas català: s’ha acabat la història, fi del trajecte. A punt per al desgast lingüístic, per al desgast cultural, a punt per a l’erosió definitiva d’una identitat ni millor ni pitjor, simplement diferent, almenys en part.

Per a allò que no estem preparats, en canvi, és per a fer el salt, per a superar el buit, per a assumir que, definitivament, amb Espanya no hi ha res a fer, i actuar en conseqüència.

Estem dividits. En tendències polítiques, ideologies, objectius. Dividits per tot arreu, i ja em sembla bé, perquè si no semblaríem una colla d’estúpids a tota hora. Ja ho semblem molt sovint (en les llargues cues a l’hora d’usar un servei públic, per exemple, o quan un grapat de fanàtiques es llencen contra les portes del Corte Inglés el dia que comencen les rebaixes), així que, si fóssim tots uniformes, ja seria massa.

Ara bé, al fons de tot, hi ha una divisió que no em fa gaire gràcia. És una simple distinció entre les persones i una collada de rates que s’hi fan passar, per persones. I ho aconsegueixen sempre i quan no hagin d’obrir la boca. Un cop oberta, quan comencen a proferir insults, a cridar sense sentit i a tirar per terra qualsevol norma d’educació, llavors ja ens adonem que no són persones. Normalment, no fan mal a ningú, però ens deixen malament a tots.

Parlo de la manifestació de l’Onze de Setembre. No de cap de les que es va convocar a Barcelona, òbviament, encara que pels mitjans només hagin aparegut aquestes. A les ciutats i pobles on no es van penjar estelades als ajuntaments,  sembla que no n’hi hagi hagut, de manifestació. Però sí, n’hi va haver. I va assistir-hi un grapat de gent normal, encara que entre mig hi havia barrejats alguns d’aquests incults de què parlava abans.

Per aquí per Ponent, hi va haver algun imbècil (perdoneu per la paraula, he estat pensant algun eufemisme però cap s’adequava al tipus de persona que vull descriure) que, enmig de les consignes acordades (“independència”, “llibertat detinguts” o “canya contra Espanya”) en va cridar una de nova: “espanyols fills de puta”. Aquest personatge duia quatre amiguets rapats que van corejar-lo, encara que de seguida es va apropar un altre jove per demanar-los que callessin. Si havien de dir allò, millor marxar cap a casa.

Van callar, i tant que sí. El problema és que, qui és inculte i maleducat, ho és encara que li diguis res. Així, al terme de la manifestació, quan diferents persones intentaven parlar per un micròfon (tot s’ha de dir, l’àudio era molt deficient), aquest grupet de gent interrompia els parlaments amb riallades imbècils, pixades de test i olor de porro. Suposo que eren d’aquells que s’autoanomenen “anarquistes”. Sí, anarquistes de pa sucat amb oli, que només sabien dir que “no torno, si no podem ni cridar el que pensem no torno”. Doncs no tornis, noi! Si has de venir a qualificar els espanyols de “fills de puta”, fes-t’ho mirar.

El problema és: pensarà la resta de la gent que tots els que estàvem allà convocats combreguem amb el missatge d’aquests imbècils? Probablement, i per a la seva comoditat, la imatge que se’n faran serà aquesta. I, és clar, després ens acusaran de racistes i aquestes ximpleries per l’estil. Per comoditat, sí, però també perquè algú els està donant raons.

Es tracta d’un problema de cultura? Potser ni tan sols això. Potser només és un problema d’educació. Bàsica, eh? Res d’enginyeries. Perquè, així ho veig, hi ha una notable diferència entre cridar contra un Estat, i cridar contra els seus ciutadans. Per això espero que aquests paios no tornin a la manifestació. Primer haurien d’anar a la llar d’infants.

Avui n’hem mort setanta-sis. Així, de cop, i deliberadament. Llançant explosius, atacant-los. Perquè volíem matar-los. I ahir en vam matar trenta més. En total, la xifra s’apropa al nombre de víctimes de l’accident de Barajas.

Ara bé, com en tot, els morts també tenen prioritats entre ells. Els moros que vivien una, múltiples vides fins que una bomba va aterrar a dos metres han de cedir el pas als executius que viatjaven en un avió. Les dones que han acabat colgades per la runa a l’Afganistan han de donar preferència a les que van acabar colgades per una altra runa molt diferent -més industrial, potser- en un aeroport del “primer món”. Els cincuanta nens als quals hem arrabassat la vida miserablement, sense el més mínim escrúpol i sense que la ràdio n’emeti més que una breu notícia, són meritòriament inferiors als dos nens que van morir dins un avió estavellat. Les xifres no concorden, però les classes socials i, sobretot, el nivell de riquesa, trascendeixen les barreres necrològiques.

Per als difunts en l’aeroport de Madrid hi ha tres dies de dol, exèrcits de psicòlegs, homenatges pòstums. Per als massacrats a l’Afganistan no hi ha res. Ni dies de dol, ni psicòlegs, ni homenatges, ni llistes, ni anècdotes, ni teletips.

Absolutament res.

Som un assassins. La notícia, si se’n pot dir així, a Vilaweb.

És el títol que Pink Floyd va posar a un dels seus temes més psicodèl·lics quan el va oferir a la banda sonora original del film Zabriskie Point, de Michelangelo Antonioni. El tema es deia originalment “Careful with that axe, Eugène”.

El títol alternatiu reflecteix molt bé l’actitud que hauria de tenir el govern d’aquest estat davant el compliment de les lleis que ell mateix aprova. Perquè demà s’haurà acabat el temps per fixar un model de finançament just (per variar) i a partir de llavors, qualsevol moviment del govern espanyol respecte d’aquest tema estarà vulnerant una Llei Orgànica. Collons, fins i tot la inacció serà una vulneració de l’Estatut mutil·lat.

El termini s’esgotarà i ens prendran el pèl un cop més, com a imbècils, mentre alcaldes “socialistes” (perdoni, què volia dir això de “socialisme”?) de Mèrida escriuen rèpliques afirmant que si ens passéssim per Extremadura, veuríem que no existeixen els barracons escolars i que els seus hospitals no tenen llistes d’espera. Senyors! Que no van pillar la ironia! Si vam confeccionar un rètol animant la gent a apadrinar els seus infants, no va ser perquè creguéssim que en tenien necessitat! No cal que ens responguin dient que viuen de puta mare: això ja ho sabem! Però amb els quartos dels altres, oi?

El termini s’esgotarà i ens tornaran a fotre el pèl i ho faran de grat, amb molt de gust, mentre el senyor presi de la Junta d’Andalusia ens titlla d’insolidaris i d’haver anat massa lluny. En aquesta merda de país, mai no s’acaba la comèdia, eh?

El termini s’esgota demà. Vagin pensant una solució, senyors polítics cagabandúrries del Principat! A mi se m’acudeix una de força arriscada. Tant, que provocaria que els militars marxessin en columnes cap a Barcelona. I amb tota la legalitat constitucional, eh? Que la carta magna atorga l’exèrcit la potestat de defensar la integritat territorial de la “Nación”!

Doncs sí senyor: amb Espanya hem topat. Però, collons… és que ja en van massa, de topades.