Cap al tard

AVUI FA MIG ANY que el govern d’aquest Estat incompleix una llei orgànica. És diu Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La història d’aquest incompliment és flagrantment vergonyosa, però no seré jo qui, un cop més, comenci a queixar-me d’aquesta ficció de democràcia que tenim a Espanya. No, no ho faré, que ja n’estic cansat, de les causes impossibles.

Enlloc d’això, em remeto a l’article que publica avui VilaWeb. Adverteixo, però, una cosa: la patètica cronologia que es mostra a continuació no només retrata l’Estat espanyol com un ens territorial on la legalitat és una pràctica discrecionalment emprada (per a algunes coses, el imperio de la ley; per a d’altres, el vuelva usted mañana). No, en absolut. La trista realitat és que la cronologia que es mostra a continuació ens retrata, més que mai, al poble de Catalunya com un conjunt de covards.

ELS PENSAMENTS DELS PROTAGONISTES

 ”¿Aprovaré el estatuto que salga del Parlament? ¿Un acuerdo antes de 2009? ¡¿De veras dije eso?! Bueno, es que en política todo vale…”

“Así de gorda os la voy a meter… ¡toda pa’dentro!”

 [Assenyalant un adversari polític] “Usted lo que no soporta es que Zapatero sea el mejor presidente que ha tenido España… aunque incumpla sus promesas y sus leyes”

“Sóc President, sóc President, sóc President!! L’Estatut? Què és, això?”

“Mai no m’hauria imaginat que hauria d’escollir entre els meus principis i el meu càrrec. És clar que, posats a triar…”

“Unitat? Sí, home, i tant”

“Com que sortir del Govern? Si no ens fan fora, nosaltres ens quedem!”

“La Casa Gran…” “El Ministeri…” “La Casa Gran…” “El Ministeri…”

(En representació dels 25 del PSC que estan a Madrid). “Sóc Ministra! Sóc Ministra! Visca la Catalunya optimista!”

LA CRONOLOGIA DE LA ILEGALITAT

- 9 d’agost de 2008: era el termini màxim per haver concretat bilateralment un nou sistema de finançament. Feia dos anys que es desplegava l’Estatut (mutilat). Tots els partits polítics de Catalunya excepte el PP prometen lluitar unitàriament contra l’incompliment.

- Deu dies més tard: Joan Saura, trencant la fingida unitat, pacta amb la vicepresidència d’Espanya una pròrroga de tres mesos, saltant-se allò disposat en la pròpia llei orgànica, a canvi de fer-li un favor a ZP i impedir que comparegués al Congrés per donar explicacions.

- 2 d’octubre de 2008: malgrat la maniobra de Saura, el govern tripartit i CiU pacten una proposta de resolució conjunta en matèria de finançament.

-  17 de novembre de 2008: s’esgota el nou termini, d’altra banda il·legal. En realitat, el govern d’Espanya porta tres mesos incomplint la llei. Ara, ZP promet al senyor Montilla que hi haurà un acord abans que comenci l’any nou.

- 18 de desembre de 2008: un mes després que s’esgotés el nou termini, els polítics catalans es barallen (com sempre) i trenquen la fingida unitat. Es veia clar des del principi, d’altra banda. El Congrés aprova la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat de 2009 i el PSC, malgrat declarar-se catalanista i de dir defensar els interessos de Catalunya, hi vota a favor.

- 30 de desembre de 2008: Solbes, per evitar incomplir no només la llei, sinó també dues promeses polítiques, presenta una proposta de finançament buida. El conseller d’Economia català, del PSC (em pregunto què hi fot, Castells, en aquest partit), la rebutja. Segons alguns economistes, la proposta no significa cap canvi.

- Cap d’any: el termini de la segona promesa expira. Ja van tres incompliments i gairebé quatre mesos d’ilegalitat.

- 8 de gener de 2009: ZP tanca la ronda de converses sobre finançament amb les CCAA. Un cop més, impera el principi del “café para todos“. L’article d’Hèctor López Bofill “Agonies del finançament” il·lustra aquesta qüestió amb gran claredat.

- Un dia més tard: el govern de Catalunya demana la reformulació de la proposta de finançament del govern central. Malgrat que s’admeten avenços, ja ningú es creu ni mitja paraula ni dels uns ni dels altres.

- 5 de febrer de 2009: el govern tripartit i CiU tornen a trencar el fingit front comú. No sé per a què s’hi esforcen, si ni els uns ni els altres tenen voluntat de fer res. A sobre, la proposta de CiU de rebutjar explicitament el model de Solbes té l’oposició del tripartit, incloent els pseudosobiranistes d’ERC.

- Un dia més tard: De la Vega afirma, amb tot el seu carisma, que les negociacions són tot un èxit i que només falta puntualitzar quatre cosetes. Montilla, en canvi, en un estrany exercici de sinceritat, diu que no hi ha res de nou. L’acord es deixa per a després de les eleccions d’Euskadi i Galícia.

- Tres dies més tard: és una data històrica. El govern espanyol incompleix els preceptes d’una llei orgànica des de fa 180 dies, però ningú no diu res.

No hi ha remei. Jo, definitivament, ho he decidit: no llenço la tovallola, però la situació m’ensorra. La independència del meu país és un projecte cada cop més llunyà. Avui és un dia per no oblidar que ens hauria de caure a tots la cara de vergonya. Potser sí que és veritat: potser sí que no mereixem un Estat propi.